Quina sorpresa trobar-te per ací. He obert aquest espai, en primer lloc, per obligar-me a ordenar les idees i, en segon lloc, per recuperar la constància d’escriure i no perdre-la. Sempre m’ha acompanyat un blog —en cadascuna de les etapes de la vida— però amb els que he obert en els últims anys he anat perdent la seguida i he sigut absorbida per les obligacions i pel ritme accelerat de la vida de la societat actual.

Per si et preguntes què soc, no sé què soc, però sé que faig de professora de secundària de llengua. M’agrada la literatura, la fotografia i el cinema, per consegüent la filosofia… i reflexionar, tot i que em desorienta moltíssim perdre’m entre divagacions. Per això, en aquest lloc intentaré discórrer amb tres o quatre pinzellades sobre llibres, pel·lícules, imatges, etc. Però no serà un blog per estar al dia, ni crec que siga un blog de novetats i tendències, no serà un compendi de dates ni ressenyes. Per contra, me l’he plantejat com un blog d’assaig i pensament al voltant de les narratives i l’art, un racó per repensar en l’essència de la poètica i la seua ferida.

Què és allò que ens travessa i ens interroga quan llegim, veiem o escoltem? Què hi ha del procés de creació i el de recepció? Com s’ha entés i es comprén hui el paper de l’escriptor i del lector? Com canvia la nostra relació amb l’art amb el pas del temps?

Per si t’estàs preguntant qui soc, soc algú amb un paraigües davall la boira; una persona amb un sol cos i una ànima multidireccional, que no para d’intentar alçar el vol. El meu nom? He tingut alguns heterònims, molts dels quals han mort pel camí i —per fortuna— no tornaran mai més.