La bellesa en aquest art és un mitjà però no la finalitat en sí. Potser sone molt oposada a Kant, tanmateix, a parer meu, fer literatura hauria de ser com obrir una ferida als lectors: mostrar-los un pensament o una idea amb honestedat n’és l’objectiu. Llavors, estarem d’acord en què el contingut d’una obra es regeix per una voluntat, un propòsit, si més no, per la intenció de transmetre.

Més enllà del contingut, no és important la forma en què es transmeten les coses? Per descomptat que ho és. Cal matisar, no obstant, que fer literatura no va d’ensucrar la ferida. Personalment, mai he sentit la necessitat d’escriure com un acte de tendresa o un procediment adorable, sinó com un acte d’alliberadora violència, quasi com traure una ungla encarnada; o com “les destralades al cervell” que mencionava Kafka. En aquest sentit, sembla que les emocions actuen de manera acarnissada, incloses les felices, ja que, si el que es pretén és transmetre sentiments i commoure el lector, un canvi intens d’emocions és precisament un moviment disruptiu que mou engranatges pesants en el nostre cervell. En efecte, fer moure les partícules anímiques és tan difícil com intentar contenir-nos les emocions quan estem a punt de desbordar-nos per tal que no ens arrosseguen. Si llegim un llibre o mirem una pel·lícula, hem de tenir present que l’única diferència entre activar sentiments i intentar amainar-los és que, en el primer cas, la força del moviment prové de l’habilitat dels creadors i és externa, mentre que en el segon és interna, i per aturar-la hem de posar-hi nosaltres mateixos la resistència. Així mateix, la lectura és un viatge on conflueixen els afectes, i avançar en el seu trajecte demostra, d’alguna manera, que som capaços de descodificar el missatge que se’ns presenta. Tot i això, l’autor ha d’intentar confondre’ns —i nosaltres, en certa manera, ens hem de deixar confondre— per sorprendre’ns, fer-nos pensar i, alhora, demostrar que té un domini virtuós i autèntic de la paraula.

Evidentment la força d’una obra artística parteix de l’escriptura de l’autoria. Aquesta ha de ser hàbil a l’hora de transformar un missatge significatiu en art i construir, a través d’aquest joc entre confusió, estranyament i enteniment, un text que arribe a qui llegeix sense importar massa a priori la seua cultura, classe social, edat… (tot i que sí són determinants). Per totes aquestes raons, podem afirmar que el poeta és qui baixa o ha baixat alguna vegada al seu propi infern —com diu l’Orfeu maquinat per Pavese en Dialoghi con Leucò— i, per tal causa, és qui coneix l’existència d’un abisme interior en els seus personatges després de traçar-los cap a la catàbasi. Conseqüentment, podem afirmar que el demiürg literari és, en essència, un “domador d’abismes”. D’una banda, ha de tenir l’aptitud d’interpretar i, al mateix temps, de plasmar els estats d’ànim i els sentiments. De l’altra, la seua habilitat per desxifrar i, al mateix temps, codificar les emocions esdevé un indicador de la qualitat o, si més aviat, del tipus de la literatura que produeix.

Sota la mirada dels ulls lectors, s’intueix que qui escriu ha de llegir per força. Escriure deu voler dir, en realitat, rellegir. De fet, hi ha qui afirma que llegir és viure dues vegades; en canvi, jo crec que llegir dues vegades és viure múltiples vides. No és cap casualitat que la literatura estiga plena de palimpsests, que no deixen de ser una mena de relectura. La història de la literatura s’ha construït sobre aquesta mania de rellegir, i ho podem comprovar fàcilment: al llarg del temps s’han repetit patrons, tòpics, estructures, prototips. Per això, pel que fa a la lectura, crec que no importa la quantitat de llibres que llegim, sinó com de profund ens endinsem en la ferida de l’obra.